Durant el mes de març de 2009 s’han fet tres actes de presentació del llibre Compta comptes, obra d’en Joan-Lluís Moreno i Congost, guanyador del II Premi Helena Jubany. Després de la primera presentació a la llibreria Robafaves de Mataró, el llibre ha recorregut la geografia de l’Helena (Sentmentat i Sabadell) i de l’autor de l’obra (Alacant).

Dilluns 1 de març s’ha presentat el llibre Compta comptes a la Biblioteca de Sentmenat, on treballava l’Helena Jubany, amb l’assitència d’una vintena de persones. La presentació ha corregut a càrrec de Núria Ribas, direcotora de la biblioteca, i de Joan Jubany, president de l’associació.

Dimecres 3 de març a l’Espai Àgora, al Centre Cívic de Sant Oleguer de Sabadell, amb una assistència d’una dotzena de persones. La presentació ha corregut a càrrec de Joan Jubany.

Finalment, dijous 11 de març l’obra guanyadora del II Premi Helena Jubany s’ha presentat a Alacant, ciutat on viu l’autor de la narració. Més de seixanta persones han omplert la llibreria 80 Mundos. La presentació ha anat a càrrec de Joan Jubany, Joaquim G. Caturla, crític literari, Roser Ros, presidenta de Tantàgora, i el propi autor: Joan-Lluís Moreno i Congost.

Joan Jubany ha explicat la raó de ser de l’Associació Helena Jubany i la significació del premi que porta el seu nom.

Roser Ros ha mostrat el llibre com a objecte. Una publicació que en són tres alhora: es pot llegir, es pot escoltar, i es pot veure en llenuga se signes per a persones sordes.

Joan-Lluís Moreno ha esplicat la significació especial que té per a ell haver guanyat aquest guardó.

Ximo G. Caturla ha fet la crítica literària de l’obra:

“M’agradaria en primer lloc, agrair la presència dels representants de l’Associació Helena Jubany i de l’editorial Tantàgora que han tingut l’immensa deferència de desplaçar-se des de Mataró i Barcelona fins a Alacant per presentar el llibre. Trobe que arreplegue el sentit general si dic que ens honora la seua presència i que sempre seran benvinguts a aquesta ciutat.

Aquesta vesprada em correspon el plaer de presentar un relat breu de l’escriptor alacantí Joan Lluís Moreno Congost. Un home del qual he de dir que escriu bé, que escriu molt bé, també diré que un bon actor de teatre i que es guanya el pa de cada dia com a professor d’Institut ensenyant aquesta maltractada llengua nostra.

Un home del qual jo ja havia llegit la seua novel·la Jack no va passar pel purgatori, Premi Ciutat de Badalona i Premi Països Catalans-Solstici d’estiu, publicada per l’editorial Columna el 2003. Una novel·la que, si em permeteu el paral·lelisme, jo ja li ho vaig dir a ell, vindria a ser com l’Amarcord de Federico Fellini, un Amarcord pastat, viscut i patit en un barri de l’Alacant del franquisme i la transició. Recorde –en el 2003 Joan Lluís i jo gairebé no ens coneixíem–, que la novel·la em va agradar i així li ho vaig dir, a ell. I ara us ho dic a tots: aquest home escriu bé.

No m’estranya, per tant, que haja guanyat recentment el Premi Helena Jubany de narrativa curta o “recull de contes per a ser explicats” de la ciutat de Mataró, la capital del Maresme. Segons s’informa a l’última pàgina del llibre publicat per Tantàgora, Helena Jubany fou una intel·lectual d’aquelles comarques que tenia la passió per contar contes, per explicar contes als xiquets, als joves i al públic en general, una dona a qui li agradava contar per escrit o de viva veu i que, malauradament ja no és amb nosaltres. I allí, a Mataró, han fet una Associació Cultural que és la que convoca el premi que duu el seu nom i que, mireu per on, arriba el senyor Joan Lluís Moreno i el guanya. Enhorabona, doncs. El conte, el llibre, que ha sigut presentat recentment a la llibreria “Robafaves” de Mataró (permeteu-me una reflexió al marge: què seria de nosaltres si no hi haguera al món llibreries com “Robafaves” de Mataró, la nostra llibreria “80 móns”, d’Alacant, i d’altres per l’estil?), és un llibre molt ben editat, està molt ben il·lustrat per Joma i signat per Helena Collado. Entre tots han fet un magnífic treball, enhorabona també a l’editorial Tantàgora.

I ara anem a l’estudi del relat.

En una línia que aniria de Pere Calders a Quim Monzó, l’autor ens presenta un conte amb un títol que és un intel·ligent joc de paraules: COMPTA COMPTES i CONTA CONTES, que no és el mateix. Contar contes és narrar un relat, un conte, una rondalla, vaja; però comptar comptes és fer números, operacions numèriques. La fonètica és completament idèntica però el significat és diferent. S’ha produït un encreuament de línies semàntiques que coneixem amb el nom d’homonímia, perquè són paraules diferents, però d’una homonímia ben estranya ja que totes les paraules CONTAR i COMPTAR, procedeixen del mateix ètim llatí: COMPUTARE. Des del punt de vista lingüístic es tracta d’un doblet homonímic. Per cert, ja el vell Ramon Llull, allà pel segle XIII, en distingia els dos significats (mireu si en sabia aquell home!).

Una vegada desentranyat el misteri del títol del conte/compte, del relat, de la narració, caldria parlar-ne una mica del tema i de la història en sí. Joan Lluís Moreno ens presenta un protagonista masculí, un professor de matemàtiques ja d’una edat pròxima a la jubilació. Es tracta d’un home que, en paraules de l’autor duu “una vida grisa, solitària i esquerpa”, “un home de comportaments rituals, solitari empedreït, calculador i organitzat”. Un home, el professor Andreu Sabater i Mestre, que arrossega una vida buida, sense objectius, una existència sense suc ni bruc i que, influït per la seua professió de professor de matemàtiques tan sols troba alicients en el fet de comptar, de fer operacions numèriques, de comptar i numerar-ho tot, de fer estadístiques i gràfiques de tot allò que compta. Aquesta sembla ser la seua única il·lusió en la vida. En realitat, el protagonista és un home alienat, un home fragmentat en el sentit de ser una persona que ha perdut el lligam entre ciència i natura, entre ciència i ésser humà, entre ciència i vida. I així la seua vida es redueix a la dèria de fer estadístiques dels fets més o menys intranscendents de la vida quotidiana, estadístiques d’alumnes (si són xics o xiques, si aproven o no, i amb quina nota aproven), d’espectadors de cinema (si són homes o dones), o d’afeccionats al futbol (si són d’un equip o d’un altre), de cotxes (segons quines marques)… En poques paraules, es tracta d’un  protagonista inofensiu, un home solitari i una mica neurotitzat, que, perdut en la selva de la vida, no sap cap a on va.

I de sobte, un bon dia, tot fent unes estadístiques sobre el percentatge d’immigrants que viuen a la seua ciutat, de sobte, un d’aquells dies en què està a punt de completar el seu treball numèrico-estadístic, detallat i minuciós, apareix una dona; una bellíssima dona caribenya, una fruita tropical, una exuberant bellesa de xocolata “de pits redons i malucs juganers”. I aquella dona passa per davant dels seus ulls i ell, que estava fent números i comptant comptes, es queda bocabadat davant d’aquella bellesa inapel·lable i rotunda. I ara… què farà? Continuarà fent números i estadístiques? Ah, lamentablement això no es pot dir. Sí diré, en canvi que Joan Lluís Moreno ha sabut dosificar al màxim el clímax del relat, tot despertant des del principi la curiositat del lector per sorprendre’ns amb el final, com mana la morfologia del relat breu. I ara aquí teniu l’autor a qui podreu fer les preguntes escaients. Per a mi la lectura del compta comptes ha estat tot un plaer. Gràcies.

Joaquim G. Caturla