La fugida de l’internauta

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Teo Perea]

< fleeing > Hola, què tal 🙂

< speaker > Hola, fleeing. Ja fa dies que et veig pel xat.

< fleeing > Sí, és que això de xatejar amb la gent és molt entretingut. Per cert, et vas poder baixar l’última cançó estrella dels Despistats, aquell grup que és del teu barri?

< speaker > Sí, tu. És molt fàcil, i no va trigar gaire. Bé, depèn de l’hora, perquè hi ha moments del dia en què la xarxa va molt plena.

< fleeing > Escolta, de vegades penso que potser ens entendríem millor si ens veiéssim cara a cara. Em vas dir que eres de Barcelona, oi?

< speaker > Sí, visc a Sants.

< fleeing > Jo visc a Gràcia, però si vols podríem quedar algun dia per veure’ns.

< speaker > És una bona idea. Què et sembla si quedem a l’estació de Sants?. Trobo que és un bon lloc per prendre alguna cosa mentre fem petar la xerrada. 🙂

< fleeing > Bé, hi estic d’acord. Podríem quedar al costat de les màquines de begudes, just al costat de la boca de metro. Et va bé aquest dijous a les set de la tarda?

< speaker > Sí, molt bé. Dijous a la tarda el tinc lliure.

< fleeing > A reveure, doncs. Ja em criden per sopar.

< spik > Sí, a mi em cridaran aviat. Adéu.

La pantalla de l’ordinador d’en Tomàs va quedar completament negra al cap de pocs segons de donar l’ordre d’apagar el sistema. Va sentir el soroll característic amb què s’acomiadava d’ell cada nit aquella màquina. Havia triat el nick de <speaker> per dues raons: la primera, perquè era molt xerraire i, la segona, perquè quedava bé. Va dirigir-se cap al menjador content però una mica neguitós. Això de veure algú cara a cara després d’algunes setmanes d’intercanviar impressions a través de l’ordinador era una experiència nova per a ell. Es trobaria amb una persona que coneixia i que no coneixia alhora. És a dir, sí que sabia alguna cosa d’ell: què li agradava, com pensava… Però no tenia ni idea de quin aspecte tenia, ni de si era alt o baix, prim o gras, simpàtic o antipàtic… Era tot un misteri.

En Pere va estar-se una estona més connectat. Hi havia altres persones al canal i era una bona hora per fer el borinot. Creia que també era bo de conèixer altra gent sense la màquina com a intermediari. Per això havia proposat a l’< speaker > de quedar per Barcelona. Ells rai que eren de la capital i no els costava gens de veure’s un dia. La gent que vivia més lluny sí que havia de fer un esforç per trobar-se.

L’estació de Sants era plena de gom a gom. Els viatgers anaven i venien carregats de maletes i bosses, els estudiants caminaven a pas lleuger amb les seves carpetes sota el braç, el personal de l’estació feinejava entre aquell batibull. En Pere va arribar primer. S’ho mirava tot com si estigués esperant algú; realment provava de trobar un parell d’ulls brillants i inquiets que delatessin algú que el buscava. I al cap de pocs minuts va veure com s’acostava a les màquines de begudes en Tomàs. El va reconèixer automàticament. “Aquest és aquell xerraire pesat amb qui vaig coincidir fa dos anys a les colònies d’estiu. Jo que em pensava que ja me n’havia alliberat. Espero que no em vegi”, va pensar en Pere. Però els ulls de tots dos es van encreuar.

—Hola, Pere. Què hi fas per aquí? —va saludar-lo en Tomàs.

—No res —va dir en Pere neguitós—, ja me n’anava.

—Jo havia quedat aquí amb un internauta. No deus pas haver vist algun noi perdut per aquí? —va preguntar en Tomàs.

—No, no. No he vist ningú esperant. Veuràs, jo passava per aquí de casualitat, però és que he de fer un munt d’encàrrecs. A veure si ens veiem un altre dia. Ja et trucaré.

I en Pere va ficar-se ràpidament a la boca del metro per tornar cap a casa. En Tomàs va estar esperant gairebé una hora. Fins que se’n va cansar i va decidir tornar també cap a casa. “Deu haver tingut un imprevist en <fleeing>”, va pensar, “però ja quedarem un altre dia”.