Els pensaments voladors

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Teo Perea]

Aquell dilluns, quan es va llevar, a en Miquel li va passar una cosa molt estranya. Mai no li havia passat res així, i encara tenia tot el dia per endavant.

La mare li havia preparat l’esmorzar.

—Quin pal, tu! Cada dia el mateix per esmorzar: que si una fruiteta, que si un iogurt —. Això és el que li va passar pel cap a en Miquel. Ell hauria preferit una bona pasta de rebosteria, ben coberta de xocolata o farcida de crema.

Però per sorpresa d’ell, que acostumava a ser molt discret, i especialment de la seva mare, que feinejava a la cuina, aquelles paraules no només s’havien passejat pel cervell d’en Miquel, sinó que havien estat expulsades per la seva boca, amb l’ajuda de la llengua, les dents i la resta de l’aparell fonador.

—Carai, Miquel —va respondre la seva mare—, mai no t’havies queixat dels esmorzars que et faig. I encara bo que me n’ocupo. Potser ja seria hora que te’ls comencessis a preparar tu, ves.

De l’incident de l’hora d’esmorzar, en Miquel va saltar a l’incident de la primera hora de classe. Era el torn de les matemàtiques, aquella assignatura que li feia venir malsons només de pensar-hi.

—Miquel, si us plau, dóna per a tothom la solució del primer exercici dels deures i explica’ns com l’has resolt —li va manar la professora.

—Carat, només som dilluns i ja m’ha tocat la loteria. I jo sense els deures fets —se li va escapar de nou a en Miquel. No sabia què li passava, aquell matí, però tot allò que li apareixia a la ment sortia sense cap aturador de la seva boca. Era inevitable; per més que s’hi esforçava no podia retenir els pensaments més francs i, és clar, inadequats en segons quins moments.

—Renoi, Miquel, gràcies per la teva sinceritat, però el dia que ve ja pots espavilar-te a portar els deures fets.

I així us podeu imaginar com va anar avançant el dia, ja fos quan es va trobar cara a cara amb en Ramon, aquell nen malcarat que no podia aguantar, o en Frederic, aquell vailet avorrit fins a la medul·la, o l’Ernest, aquell xicot que envejava tant perquè sabia fer tota mena de piruetes i moviments ràpids amb el seu patinet.

Però el plat fort del dia es va fer esperar. L’apoteosi va arribar més tard de les cinc de la tarda, quan ja havia plegat d’escola. Tornant cap a casa, sobre la bicicleta que sempre el transportava d’una banda a l’altra, va haver-se d’aturar en un semàfor en vermell. Es va començar a posar molt nerviós: de lluny va veure l’Agnès, aquella nena de qui sempre havia estat enamorat. Mai no havia pogut superar la dolçor dels seus ulls verds, la finor de la seva pell blanca i pigada i la negror profunda d’aquells cabells llisos.

L’Agnès va començar a travessar el carrer d’una vorera a l’altra i sense adonar-se’n es va anar acostant a en Miquel, però no el va veure fins que no va estar a mig metre d’ell i de sobte es va sentir:

—Ostres, Agnès, avui estàs més maca que mai. Ara mateix et faria un petó, què dic un petó, milions i milions de petons si pogués.

Si en Miquel hagués pogut hauria arrencat a córrer com una mala cosa. Es va posar vermell com un tomàquet de sucar i va començar a suar, malgrat que no era un dia especialment calorós.

L’Agnès se’l va quedar mirant, meravellada. Mai li havien dit una cosa així. Tampoc no sabia què s’havia de fer en aquells casos.

—Gràcies pel compliment, Miquel. Si vols ja ens veurem un altre dia —és l’únic que se li va acudir de contestar.

I a partir d’aquell dia les coses van canviar, és clar. Però no sé exactament com va anar tot plegat.