Una invasió monstruosa

Una invasió monstruosa

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Teo Perea]

Aquell matí de dissabte feia una fresca especial. L’Elizabet, com cada dia, treu el seu gos a passejar. Van a la plaça més propera, tota coberta de sorra i envoltada d’arbres alts com un Sant Pau. El gos busca un espai qualsevol de la plaça, però curiosament n’hi ha un que fa una olor que l’atrau. Allà inicia el seu procés d’expulsió de tot allò que el seu estómac ha decidit durant la nit que no vol pair, allò que no li serveix per a res.

L’Elizabet sempre s’encarrega que totes les defecacions del seu gos vagin a parar a una brossa especial per a aquest tipus de material, que transporta mitjançant una bossa. Per si de cas, sempre comprova que no estigui foradada.

Aquest matí, però, aquest dia que nota al clatell una fresca especial, l’Elizabet es queda de pasta de moniato quan s’adona que l’excrement del seu gos no és un excrement qualsevol: té una forma totalment arrodonida, com si fos una pilota de pingpong. Tan sorpresa queda, l’Elizabet, que decideix que aquesta caca tan maca i rodona no cal pas collir-la. I la deixa plantada allà
mateix, se’n torna cap a casa i no se’n preocupa més.

No passen gaires minuts que d’aquella perfecta circumferència en tres dimensions de la qual emana una pudor repugnant en comencen a sortir una mena d’éssers que jo no havia vist mai, sobretot perquè només són visibles amb un microscopi. N’hi ha de mil formes i colors: d’allargassats amb antenes i una cua petita, de rodons amb uns ulls com unes taronges i orelles minúscules que gairebé no es veuen, en forma de pop però només amb quatre potes que acaben amb unes extremitats arrodonides o triangulars segons l’espècie, i d’altres tan horribles que no sóc ni capaç de descriure.

Doncs bé, tots aquests éssers desconeguts fins aquells dies pels humans només van necessitar unes poques hores per fer-se
famosos i sortir a totes les televisions i diaris. La notícia de l’aparició d’aquests personatges va viatjar arreu del món, ja fos via
hertziana, via satèl·lit o per Internet.

Segur que no us imagineu per què es van fer tan famosos. I no sé pas si tindré temps d’acabar d’explicar aquesta història
abans no envaeixin casa meva.

Aquests éssers, que ja us puc avançar que són una mena de monstres, van començar a escalar les parets de les cases del poble de l’Elizabet. Una per una, anaven entrant a totes les cases, ja fos per la finestra, per la xemeneia o bé per l’escletxa que queda a sota de les portes.

Primer van entrar a casa del barber, que es deia Josep. Aquests monstres es van introduir en tots els aparells elèctrics que en Josep tenia a la barberia: l’assecador, la màquina d’esquilar, l’interruptor del llum, la ràdio… De tots els aparells en van començar a sortir espurnes i van deixar de funcionar en pocs minuts.

Però en Josep no va ser l’únic que va patir aquesta desgràcia; els monstres també es van introduir a cal carnisser, en Maneló, que es va quedar sense els estris elèctrics per tallar la carn, sense les neveres i les cambres on guardava tot el gènere, sense la màquina de fer croquetes i hamburgueses…

I els monstres també van entrar a cal mecànic, i a ca l’arquitecte, i a l’oficina de correus, i al supermercat… I a casa de l’Elizabet, i a casa dels seus veïns, i a casa dels seus amics i dels seus coneguts. Ningú no es va salvar de les urpes d’aquells petits monstres, gairebé invisibles per a qualsevol ull humà.

Al mas agrícola també hi van entrar, però en Jaume, el pagès, estava tan distret carregant les verdures que havia de portar a plaça, a la ciutat, que no es va adonar de les destrosses que estaven fent a casa seva, amb la televisió, el vídeo, l’ordinador… I tampoc no es va adonar que un petit col·lectiu d’aquests mons tres es van colar a la seva furgoneta i es van acomodar entre els seients i les caixes de verdura fresca.

La fugoneta va fer el mateix trajecte que feia cada dissabte al matí quan es dirigia cap al mercat, va fer les mateixes giragonses i els mateixos quilòmetres que feia cada setmana, però el que vosaltres i jo sabem és que transportava alguna cosa més que verdura, alguna cosa que en poques hores faria canviar radicalment la vida a ciutat.