Matrioska

Matrioska

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Dani Bonamusa]

Sempre que somiava en la matrioska passava por. La matrioska, aquella nina de fusta russa, sempre es reproduïa en els somnis
d’en Marc de més gran a més petita. De la matrioska àvia en sortia la mare; de la mare, la filla; de la filla, la néta, i de la néta, la besnéta. Així fins que al final sortia aquella mena de pinyol de dàtil que tothom anomenava el caganiu.

En Marc no entenia per què el caganiu sempre era un nen, mentre que les altres matrioskes eren nenes, o dones. Potser era perquè ja no es podia reproduir més? A més, al caganiu mai no se li podia distingir la cara, ni els braços, ni les cames. Per què deien que era un nen, si ni tan sols se li podia reconèixer la identitat?

Per què en els seus somnis sempre es reproduïen les nines, enlloc de ser petites i anar creixent a base de menjar-se totes les sopes? No ho podia entendre de cap manera. Potser si hagués estat així no li hauria fet por la matrioska, ans al contrari. Tot allò que creix és vida.

Li hauria agradat que algú li expliqués la història real d’aquella nina, que apareixia repetidament en els seus somnis, malgrat que mai no n’havia tingut cap, de nina russa.

Un bon dia, la seva mare li va resoldre aquells dubtes. Li va explicar…

A partir d’aquell dia, en Marc ja sabia què era la matrioska i li va perdre la por. Aquella nina inofensiva tant podia reproduirse com créixer. Tant una cosa com l’altra era prou bona com per poder-ho contemplar en els seus somnis.

Però curiosament, des d’aquell dia, des d’aquella nit que abans d’anar a dormir la mare li havia explicat aquella història, en Marc ja no va tornar a somiar mai més en aquelles fabuloses nines russes. Llàstima. Ara se les estimava molt.