Lladre d’instants

Lladre d’instants

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Dani Bonamusa]

Cada vespre és igual d’ensopit per a la Natasha. Cada vespre se’l passa observant, recreant-se en aquelles sensacions emmarcades
en un rectangle gairebé perfecte.

Observa aquells dos cossos mig nus de perfil escultòric. La tendresa dels seus gests, l’esclat de les seves mirades, la insinuació d’aquell bes que està a punt de néixer; tot plegat fa somiar a qualsevol persona que ho contempla. És el desig de l’amor, la seva condició efímera i fugaç, però alhora intensa.

Ella observa també aquell nadó amb els ulls clucs, just en el moment que deixa de prémer els dits contra el pit de la mare, curull de llet saborosa. Els llavis molsuts del nen xuclen relaxadament la seva font de vida. De mica en mica s’ha anat calmant, s’ha ofegat el seu plor: l’ansietat ja no hi és.

La Natasha es mira ara aquella noia jove cavalcant al galop. Enmig d’aquell prat verd intens, humit per la rosada, es perfila clarament la unió de la noia i l’animal. Els cabells llargs d’ella i la crinera espessa del cavall floten en l’aire, en l’aire que els sacseja suaument pels sotracs ritmats del galop. La coordinació del moviment desdibuixa la figura d’un centaure en la imaginació de la Natasha. Un centaure que corre a esperons batuts, al ritme de la llibertat.

Observa després aquells dos nens de curta edat, immersos en un joc infantil i imaginari que els fa viure noves situacions sense límits. Amb quatre peces de fusta, amb un ninot atrotinat i un cotxe de joguina tramen una bella història, creen la seva pròpia realitat. Qui sap, però, quines seran les seves realitats l’endemà.

La Natasha observa incansablement, cada vespre, aquelles imatges. Aquelles sensacions emmarcades en un rectangle gairebé perfecte. Voldria recordar amb nostàlgia uns fets passats, però no pot. Només pot gaudir de la melangia d’aquelles situacions no viscudes, d’aquells desitjos ansiosament esperats, d’aquells instants robats als altres.

No té ningú amb qui compartir aquells pensaments, ningú amb qui parlar de les seves imatges. Únicament té una companya de viatge: aquella càmera fotogràfica que després de treballar durant tot el dia ara reposa sobre el llit desfet.