Les galetes màgiques

Les Galetes màgiques

[Un conte d’Helena Jubany il·lustrat per Regina Bonamusa]

Era un dia qualsevol. Faltava poc per les vacances d’estiu. En pujar les escales de casa, la Paula va sentir una agradable olor d’alguna cosa que s’estava coent al forn.

—Mmm. Quina oloreta més bona —va dir-se per a ella mateixa.

A l’hora de sopar les postres van ser delicioses. Aquelles galetes rodones i de colors que havia fet la mare tenien un gust exquisit.

—Aquesta recepta la guardaré. Me l’ha donada una dona que ha vingut a viure al poble —va comentar la mare de la Paula—. Ens hem trobat a la perruqueria i xerrant xerrant… Sembla estranya, aquella dona, però almenys sap cuinar.

 

Llàstima que en Quim, el germà petit de la Paula, no les va poder tastar, les galetes. Tenia mal de panxa, i només podia menjar arròs bullit.

Llàstima que en Quim, el germà petit de la Paula, no les va poder tastar, les galetes. Tenia mal de panxa, i només podia menjar arròs bullit.

Aquella nit, quan va ser l’hora d’anar a dormir, a la Paula no li venia la son. Es va aixecar del llit i es va acostar a la finestra. La va obrir de bat a bat, i, sense proposar-s’ho, va pujar sobre l’ampit de la finestra i va estendre els braços, els va obrir com si fossin dues ales enormes. Per un instint desconegut per ella, es va abocar endavant i la sensació que va tenir va ser meravellosa. Damunt l’aire, damunt el buit, la Paula flotava, més ben dit, volava. Va començar a desplaçar-se amb gran agilitat. Aquella sensació la feia sentir lliure, i el més bo era que no es tractava de cap somni.

Va volar i volar sense parar. Va viatjar fins tan lluny que va arribar, fins i tot, a un país on ja era de dia. Des del cel, la Paula va albirar un país preciós; podia distingir dues illes. La que quedava més al nord tenia forma d’estrella esbiaixada i la del sud era allargada. Va anar perdent alçada; volia veure què li oferien aquelles terres tan verdes. Quan es va anar acostant a la superfície, va descobrir una combinació màgica entre el mar i la muntanya. Semblava que aquell oceà immens jugués a fet i amagar quan s’introduïa en els fiords, aquelles entrades del mar a la terra que resseguien les altes parets muntanyoses.

La Paula es va introduir en una d’aquestes boques que s’endinsaven en l’illa en forma d’estrella, l’illa que quedava més al nord. Volava arran de mar, i es va acostar a una badia acollidora. En tocar-li els peus a terra va tenir una sensació molt especial. Justament era aquella terra la que la feia sentir-se especial.

Es va asseure sota una arbre magnífic. La capçada era arrodonida i molt abundosa de fulles i branques. Quan estava allà descansant,
observant aquella mar esplendorosa, va sentir un soroll suau damunt seu. De l’arbre va baixar una nena d’uns deu anys, morena i amb una cabellera llisa que li arribava a la cintura. La nena se li va acostar i va fregar el seu nas amb el de la Paula.

—No t’espantis, aquí ens saludem així —va dir en un anglès perfecte.

“Quina manera més peculiar de saludar”, va pensar la Paula. De fet, aquest ritual li recordava els costums dels esquimals. Sort que a escola havia après una mica d’anglès, i per això van poder intercanviar algunes paraules. La nena morena es deia Nicole, i vivia en una caseta de fusta en aquella badia, amb la seva àvia. Les terres on eren s’anomenaven Nova Zelanda, i allà era costum que els nens s’eduquessin amb els avis, no pas amb els pares, com era el cas de la Paula.

La Nicole anava descalça, i no era justament perquè fos pobra. La seva família era humil, sí, però no havien passat mai gana ni els havia faltat de res.

—Molta gent va descalça aquí. És més còmode—li va explicar la Nicole—. Aquest és el meu arbre preferit, m’hi passo hores i hores llegint o amagant-m’hi quan jugo amb els meus cosins. Em vénen a veure cada estiu, saps?

A la Paula li feia molta gràcia tot el que li explicava la Nicole; era una altra manera de viure, i la trobava molt interessant.

—El meu pare és d’origen anglès i la meva mare és maori, una cultura que viu a l’illa des de fa uns vuit-cents anys—va continuar explicant la Nicole—. Jo visc amb la meva àvia maori; ella me n’ensenya la llengua i els costums. Els maoris i els colons vinguts d’altres parts del món, sobretot d’Anglaterra i d’Irlanda, ens entenem i ens respectem.

Era una gran sort poder conviure en pau, tot i la barreja de cultures tan diferents. La predisposició cap al respecte i la tolerància envers els altres creava un ambient de tranquil·litat, que s’adeia a un paisatge tan agradable a la vista i a la resta de sentits.

—M’agrada molt el teu país, Nicole —li va dir la Paula—. M’agradaria tornar-te a veure, si mai puc tornar. De fet, no crec que et puguis creure com m’ho he fet per arribar fins aquí. No n’estic del tot segura, però crec que he menjat unes galetes de colors que m’han ajudat a volar.

—Quines coses més curioses que teniu, al teu país. Ja que parles de menjar, l’àvia m’està esperant per dinar. Me n’he d’anar. Fins aviat, Paula.

Certament, la Paula havia sortit a mitjanit, quan a Nova Zelanda era justament migdia. La Nicole havia de dinar. A casa, l’àvia li havia preparat marisc i algues que ella mateixa havia collit de la badia.

La Paula també havia d’anar pensant a tornar cap a casa, s’estava fent tard i s’havia d’espavilar si volia dormir una miqueta

El viatge havia fet cansar la Paula, malgrat l’agilitat que tenia en volar i la gran velocitat que va arribar a assolir en l’aire. Es va adormir imaginant els paisatges que feia uns instants acabava de veure amb els seus propis ulls. Era fantàstic poder viatjar d’aquella manera, amb tanta rapidesa i llibertat.

L’endemà al matí, la Paula no se’n va poder estar, d’explicar-li la seva aventura al seu germà, en Quim. Potser era massa petit per explicar-li coses com aquella —tot just acabava de fer sis anys—, però li va ser impossible d’evitar-ho. Evidentment, en Quim no s’ho podia creure.

—D’acord, no t’ho creuràs si no ho veus, oi? —li deia la Paula—. Doncs, mira, com que no queden galetes, haurem de buscar aquesta dona misteriosa. Li demanarem més galetes i que ens digui qui és. Potser és una bruixa. M’agradaria que tu també coneguessis què és volar i viatjar sense límits.

Van investigar pel poble. Volien trobar aquella dona. La perruquera els va comentar que li havia semblat sentir que vivia al carrer del Sol. Segurament s’hi estava de lloguer. Al carrer del Sol, una botiguera els va mostrar un portal de color groc.

—Cada dia entra i surt per aquesta porta —va indicar als nens.

No s’ho van pensar dues vegades. Van trucar a la porta i van sentir un soroll d’ocellets que cantaven. Aquest era el timbre de la bruixa?

Els va obrir la porta una dona gran, gairebé la van trobar vella. No tenia gaire bon aspecte, tot i que no anava pas bruta ni vestia de forma desagradable. Tenia un aspecte poc familiar, per dir-ho d’alguna manera.

—Què voleu, vailets? —va dir amb una veu un pèl rogallosa.

—Veníem a veure’t, perquè tenim curiositat per coneixe’t. De fet, ens han portat fins aquí unes galetes que ens va fer ahir la mare —es va atrevir a dir la Paula.

—Entreu, entreu, que en parlarem. Justament, jo també volia veure-us —va contestar la dona.

La decoració de l’estança era força agradable, amb colors lilosos i rosats. Feia bona olor, aquella casa, malgrat la singularitat d’alguns detalls.

—Ahir vas donar una recepta de galetes a la nostra mare, i em van agradar molt. El meu germà, però, no les va poder tastar; tenia mal de panxa —va començar la Paula—. Volíem aconseguir-ne més, però la mare no ens en tornarà a fer tan aviat. Segur que no en farà més fins d’aquí a unes quantes setmanes. Les mares tenen aquestes coses.

—Així que aquest noi també vol tastar les galetes, oi? —va dir aquella dona amb mig somriure a la boca—. No és gens fàcil fer galetes bones, sabeu? A més, cal una recepta especial. Us en puc deixar tastar a tots dos, si us guanyeu la meva confiança.

—Farem el que vulguis —va gosar dir la Paula, que ja tenia ganes de tornar a viatjar.

—Veureu, això us estranyarà, però resulta que em vaig equivocar en donar-li la recepta a la vostra mare —els va explicar la dona—. Jo volia donar-li’n una altra, però vaig fer un mal cuinat. El que us demano és que intercanvieu la recepta que té la vostra mare per aquesta altra que he preparat de galetes normals.

Els dos germans es van mirar sorpresos. Però sense dir res van agafar la recepta de galetes normals i van sortir al carrer.

—Estàs boja, Paula —li va dir en Quim—. Com vols intercanviar les receptes? No veus que la mare no ens en podrà tornar a fer mai més, de galetes d’aquestes que dius que són màgiques?

—Tens raó. Si ho fem, no podrem tornar-ne a menjar a casa. Però si esperem que la mare en torni a fer, almenys t’hauràs d’esperar dues setmanes. De debò, Quim, volar és fantàstic i si ens guanyem la confiança de la bruixa podrem volar aquesta nit mateix, podrem fer un viatge meravellós allà on tu vulguis. I si ens fem amics de la bruixa, tindrem galetes sempre que vulguem, que no ho entens? —va replicar la Paula.

Finalment, la Paula i en Quim van acordar que recuperarien la recepta de les galetes màgiques i la intercanviarien per la de galetes normals. Van entrar a casa i, aprofitant un moment que la mare havia sortit a comprar, van entrar a la cuina i van buscar la recepta entre els llibres de cuina. Els va costar una mica de trobar-la, perquè la mare l’havia ficada dins un quadern on s’anotava les receptes que sortien a la televisió.

Els nens van sortir corrents de casa i van anar directament cap al carrer del Sol.

—Ja som aquí… Et portem la recepta —va dir la Paula, encara esbufegant per la correguda—. Bé, la veritat és que no sé com
t’he de dir. Qui ets tu?

—Tothom em coneix per Martina, però ben poca gent sap el meu nom real —va dir la dona, amb un to ben misteriós.

—Bé, no hi fa res si no ens vols dir el teu nom —va comentar la Paula—. De moment et direm Martina. Però, quan podrem tornar a tastar aquelles galetes que ens havies promès?

—Quines voleu, les rodones de colors? —va dir la Martina.

—Sí —va afirmar rotundament la Paula, que ja es delia per sortir volant—. És que en tens de més tipus, potser?

—Bé, en faig de moltes menes: de rodones de colors, de blaves amb mel, de verdes en forma d’estrella… Cadascuna de les varietats té alguna particularitat. Les rodones de colors m’agraden, perquè tenen els seus efectes a la nit, i pots fruir-ne tranquil·lament mentre tothom dorm. Oi, Paula? —li va dir, amb un deix de complicitat.

—Vols dir que en fas amb altres propietats? —va dir la Paula, amb uns ulls com unes taronges. “Quantes coses es podrien fer al costat d’aquella mena de bruixa?”, es preguntava la noia en pensaments.

—Bé, això és un tema del qual ja tindrem temps de parlar —va dir la Martina. La Paula es va quedar de pedra. No sabia si aquell comentari es referia a la pregunta que havia fet en veu alta o a la que li acabava de passar per la ment.

Tot seguit la Martina va oferir-los una plata de galetes rodones de colors que els dos germans van engolir amb delit. Eren boníssimes, potser més i tot que les que havia fet la mare. “És que la Martina hi havia posat alguna cosa especial?”,
es van preguntar en Quim i la Paula sense intercanviar-se ni
un mot.

Entre una cosa i l’altra, ja s’havia fet l’hora de sopar. Els nens van tornar a casa, i la mare es va sorprendre una mica que no mengessin gaire. “Ja deuen haver estat menjant porqueries durant la tarda”, va pensar ella, sense preocupars’hi gaire.

—Tenim son, ens n’anem a dormir —va dir en Quim havent sopat.

Aquest comentari ja va estranyar una mica més a la mare, i al pare que tot just acabava d’arribar de la feina. “Millor”, van pensar tots dos, “més tranquils que estarem aquest vespre”. I certament, van poder gaudir d’una vetllada molt calmada, i van poder parlar dels seus temes preferits, que sempre feien allargar quan la canalla no els interrompia.

Ja fosquejava. En Quim i la Paula es van esperar una estoneta que el cel agafés més negror. No podien permetre que els veïns els veiessin flotant en l’aire. Quan va ser ben fosc, van obrir la finestra de l’habitació, van pujar tots dos a l’ampit i van notar com s’enlairaven, amunt, amunt.

Encara no s’havien allunyat del poble, que van advertir d’una forma gairebé imperceptible la presència d’algú. Però, allà dalt? Flotant en l’aire? Qui podia haver-hi si no era un ocell o bé un humà que hagués tastat les galetes màgiques?

A l’alçada on eren va aparèixer una dona jove, bonica i esvelta. La seva presència els va transmetre certa confiança, sense saber ben bé per què. Al llarg del braços d’aquella noia s’estenien unes ales adossades precioses, que es movien amb una parsimònia i una suavitat tan noble com el vol d’una àliga.

—Bona nit —va saludar la noia—, no em coneixeu?

La veu rogallosa la va delatar; era la Martina. Però els nois se’n feien creus del canvi d’aspecte de la dona. Com es podia haver rejovenit d’aquella manera? Sí que s’hi assemblava una mica per la fesomia de la cara, però el seu cos s’havia transformat.

—Ets la Martina? —es va meravellar en Quim.

—Com t’ho has fet per canviar el teu aspecte? —va preguntar la Paula.

—De fet, el meu aspecte real és aquest —va dir la Martina—. Jo sóc la dona ocell, i el que més m’agrada és viatjar de país en país, de poble en poble, de cultura en cultura. Descobreixo nous mons i noves maneres de viure, i crec que això em rejoveneix. Durant el dia, he de dissimular la meva realitat, però de nit surto i visc allò que vull, visc la vida que m’agrada.

—És fantàstic —va dir la Paula—. Però aquesta nit li havia promès al meu germà que ell triaria la destinació. No et fa res, oi, Martina? O potser t’he de dir dona ocell?

—Digue’m com vulguis. De fet el meu nom és Merla —va dir la dona ocell—. Podem anar on vulgueu. A mi m’encanta viatjar per tot el planeta, i fins i tot més enllà.

—On t’agradaria anar, Quim? —li va preguntar la Paula.

—M’agradaria molt travessar l’oceà, anar més enllà del nostre país i del nostre continent —va contestar en Quim, ple de curiositat. Va necessitar una bona estona per arribar-se a creure què li estava passant. Gairebé ja havien travessat tota aquella immensa extensió d’aigua salada. En avió es necessiten unes vuit o deu hores. Ells, en canvi, amb mitja hora ja eren a l’altre continent.

—Anem cap al sud —va dir en Quim—. Veig una llum especial.

—Allà on veus la llum és Mèxic. És un país preciós —va dir la Merla—. Si voleu podem anar a veure un nen que vaig conèixer fa temps. Es diu Omar i ara deu tenir uns vuit o nou anys.

En Quim i la Paula van acceptar aquell oferiment. Era fantàstic poder viatjar, però encara era més interessant poder conèixer la gent d’aquells pobles que visitaven. Van anar perdent alçada, fins a arribar a la costa sud-est de Mèxic. Van aterrar a Cancún.

L’Omar estava jugant a prop de la platja. Practicava el joc de la pilota amb els seus dos germans. La Merla, en Quim i la Paula es van anar acostant fins on hi havia els nens mexicans. Havien de ser prudents, però, perquè el secret de la Merla el sabia ben poca gent.

A l’Omar li van brillar els ulls d’alegria quan va reconèixer la Merla de lluny.

—Ja no vull jugar més —va dir als seus germans.

I l’Octavio i l’Andrés, que eren més grans, van notar que l’Omar es fixava en les tres persones que s’acostaven cap on eren ells.

—L’Omar ja s’ha cansat de jugar amb nosaltres. Ara té ganes d’estar amb aquesta amiga tan estranya que té, i de qui tant li agrada parlar —va xiuxiuejar l’Octavio a l’Andrés.

—Nosaltres ens n’anem al poble —va dir l’Andrés al seu germà petit—. Ens n’anem amb la gent de la nostra edat. Ja ens veurem més tard.

La Merla va respirar tranquil·la quan va veure com els dos germans mexicans s’allunyaven. Ara ja tenia via lliure per estar amb l’Omar sense observadors. La Merla i l’Omar es van saludar obertament.

—He vingut amb aquests dos amics. Són la Paula i en Quim, i viuen a Europa —li va presentar la Merla—. I aquest és l’Omar —va dir dirigint-se als dos germans.

—M’ha agradat molt aquest joc de la pilota —li va dir en Quim, molt interessat—. M’agradaria que me n’ensenyessis.

—És molt senzill, ja ho veuràs —li va respondre l’Omar—. Podem fer una partideta.

Van jugar una estona, fins que l’Omar els va proposar d’anar a veure una zona de Mèxic que li agradava molt. La Merla li va allargar una galeta ovalada que va permetre a l’Omar volar de dia. D’aquesta manera, tots quatre van anar plegats fins a l’interior de la península del Yucatán, a la regió de Chichén Itzá.

Allò era preciós. Des del cel, van poder reconèixer una gran extensió d’edificis fets amb roca calcària, molts dels quals tenien forma de piràmide o de temples antics. Un cop a terra, l’Omar els va explicar que aquelles construccions espectaculars les havien fet els maies, entre els segles VI i X. Als edificis hi havia molts dibuixos en relleu que representaven guerrers i les seves gestes.

—Els maies eren un poble guerrer, i amb aquestes imatges ens han deixat representada la nostra història, tot i que després va haver-hi unes fortes invasions per part dels europeus, sobretot dels espanyols. Per això nosaltres parlem aquest idioma —els explicava el nen morè de pell en un castellà que tots podien entendre.

La Paula i en Quim van aprendre moltes coses amb l’Omar, i es van enamorar una mica d’aquella terra tan llunyana i que mai no havien ni imaginat. Aquells monuments de pedra els van deixar admirats.

S’anava fent tard, i l’Omar ja havia de començar a anar cap a casa per sopar. A Mèxic eren les vuit del vespre, mentre que al poble de la Paula i en Quim eren les dues de la matinada. Havien fet un bon viatge, però ja era hora de tornar, també per a ells.

Es van acomiadar de l’Omar, i la Merla se’n va anar al capdavant, amb la Paula i en Quim al darrere. Ara, en Quim s’anava fent a la idea de com era de meravellós viatjar i conèixer cultures noves. Havia après un joc nou, que podria ensenyar als seus amics i divertir-se plegats. Era el primer que pensava fer quan anés a l’escola.

L’estiu va anar passant de viatge en viatge. Les nits de vetlla cansaven els dos germans, però no hi volien pas renunciar. Els encantava voltar pel món amb la Merla, la dona ocell. Els viatges estaven garantits sempre que tots dos germans no descobrissin el secret. Era l’única condició que els havia imposat la Merla. Tot allò que aprenien als viatges sí que ho podien comentar als amics, però mai no podien dir on ni com ho havien après.

La Paula i en Quim van saber conservar el secret, i per això tenien la porta del carrer del Sol oberta sempre que volguessin. Fins que un dia, quan els dos nens van entrar a la casa de la Merla després de trucar a la porta, no la van trobar. Només hi havia una nota sobre la taula. Eren unes paraules de comiat.

“He hagut de marxar cap a una altra contrada.

A altres nens i nenes també els agradarà de tastar les galetes màgiques.

Algun dia potser tornaré, i podrem fer galetes noves i amb altres propietats.

Mentrestant, ja sabeu que només vull que guardeu el meu secret i segur que podreu continuar viatjant amb la imaginació

O qui sap?”

La Paula i en Quim van quedar entristits. Els viatges a altres continents i a altres països s’havien acabat. En aquell moment es van maleir els ossos per haver canviat la recepta que la Merla havia donat a la mare; però, si no ho haguessin fet, no haurien pogut viatjar amb ella i conèixer altres nens i nenes del món. La Merla no els hauria revelat ni el seu nom.

D’una banda, tenien l’esperança que arribés el dia que tornés la dona ocell; però, de l’altra, se sentien feliços per tot allò que havien après al seu costat, per aquella passió per viatjar que els havia encomanat i que potser algun dia, quan fossin més grans, podrien fer realitat per si sols.