La formiga que es va adormir sobre la closca d’una tortuga

La formiga que es va adormir sobre la closca d’una tortuga

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Dani Bonamusa]

La formiga es va despertar. Va obrir els ulls a poc a poc i va anar estirant un per un cadascun dels seus parells de potes. Que bé que havia dormit, i quin somni més agradable. Feia uns instants, en la imaginació, estava viatjant sobre un vaixell construït amb una closca de cacauet, un branquilló com a pal i una fulla de roure per vela.

Per això, a la formiga no li va estranyar gens que, en despertar-se, es trobés envoltada d’aigua. Que tranquil·la que estava, i que agradable el xipolleig que se sentia lluny. Ben bé semblava que es trobés en una illa, en una mena de turó al mig del mar, o d’un llac, o d’un estany… o d’un bassiot?

Però sorprenentment, aquella illa era ben viva, o s’estava produint un terratrèmol? No us faria por que de cop i volta comencés a tremolar el terra? Doncs aquesta va ser exactament la sensació que va tenir la formiga, i es va quedar morta de por.

No estava pas sobre un turonet terrós, no; en realitat estava sobre una immensa tortuga, que per a tu o per a mi no seria enorme, més aviat seria mitjana tirant a petita, però la formiga la veia talment com si fos un monstre.

Sabeu?, la formiga mai no havia conegut una tortuga, i per això li feia tanta por aquell rèptil que es trobava sota els seus peus. No es va veure en cor de dirigir-li ni una simple paraula de salutació. Va començar a omplir-se-li el cos d’inseguretat, una inseguretat que mai no havia viscut d’una manera tan intensa.

Mentrestant, aquella tortuga havia començat a nedar, tanquil·lament, cap a l’altra vora del riu. Aquell riu, per a la formiga, era tan gran com un mar, i sabeu per què?, doncs perquè tal com ens passa a nosaltres amb un oceà, que ens és impossible d’albirar terra ferma més enllà de la línia que veiem a l’infinit, la formiga veia també un ampli horitzó i no podia reconèixer la terra ferma.

“Què faig?”, es deia a ella mateixa, “em tiro de cap a l’aigua i començo a nedar fins on arribi o em quedo sobre aquesta tortuga enorme i em deixo dur fins a tocar terra?”. Tot i que la segona possibilitat semblava la més segura, a la formiga li apareixia al caparró un dubte nou, i fins i tot més horrorós. “I si a l’altra banda del riu, on em porta la tortuga, em trobo amb una bèstia encara més enorme i perillosa, com ara un ós formiguer?”. De fet, la seva mare sempre li havia dit que a l’altra banda del riu hi vivia l’ós formiguer.

Mentre estava emboirada en aquelles cabòries, va aparèixer voleiant una papallona preciosa. El vaivé de les ales li feia arribar un airet que transportava una olor molt agradable, tan agradable com aquells colors vius i aquelles formes arrodonides i originals que decoraven les enormes ales de la papallona.

—Hola, formiga! Veig que aprofites bé el viatge de la tortuga per anar d’una banda a l’altra de la riba —va dir-li la papallona.

—No n’estic gens orgullosa, d’aquest viatge. De fet estic molt espantada, no sé què fer, si acostar-me fins a l’altra riba sobre aquest rèptil horrorós i enfrontar-me a l’ós formiguer o saltar i espavilar-me jo soleta per arribar a la banda d’on vinc, on tinc tota la família, que ja em deu estar esperant —li va respondre la formiga.

—Series molt valenta de saltar a l’aigua, però t’hi jugaries la vida. Segur que sobre la tortuga estaràs millor, no creus?

La formiga no les tenia totes. Sobre la tortuga estaria més segura, però com afrontaria la lluita amb l’ós formiguer perquè no se la mengés d’una xuclada?

Per allà zumzejava un borinot tafaner que havia sentit tota la conversa.

—No siguis bleda, dona. I és clar que pots nedar tota sola fins a casa teva. Què és això de deixar-se portar per aquesta bestiota que tant li agrada de menjar-se els insectes? No veus que estàs més en perill sobre la tortuga que no pas en mans de l’ós formiguer? —va dir el borinot.

—Vols dir? —va contestar la formiga.

Aquell insecte emprenyador l’estava advertint d’un perill imminent, però… i la fragilitat d’una formiga en la immensitat d’aigua que l’envoltava? Com s’ho podria fer per nedar fins a la seva riba sense morir ofegada. De fet, el borinot era l’únic que confiava que ella pogués aconseguir aquella proesa. La formiga no sabia pas què fer, i mentre anava ruminat quina seria la millor solució…

—Manoi, qui és que no para de brunzir-me a les orelles? Aquest coi de borinot me’l menjaré per esmorzar si no para de molestar-me —va queixar-se la tortuga, que tenia prou feina a nedar pel corrent del riu—. Em sembla que hi ha algú més que el borinot, tot el matí que sento veus. Que hi ha algú? —va cridar la tortuga cap al cel.

La pobra formiga va començar a tremolar de mala manera. No s’atrevia a dir ni piu. I si la descobria, allà dalt, què li faria, la tortuga? Se la menjaria també a ella per esmorzar? O la perdonaria? En aquell moment hauria preferit no haver-se quedat adormida tan alegrement sobre aquell turonet que es pensava que era de sorra i pedra.

—Que hi ha algú? —va tornar a repetir la tortuga.

—Hi ha algú si no tens gaire gana per esmorzar —va contestar la formiga amb la veu trencada de tanta por que tenia.

—Qui parla? On ets? —va preguntar la tortuga.

—Sóc aquí dalt, a la teva closca. És que sense voler m’he quedat adormida damunt teu. I ara no faig més que pensar com m’ho faré per tornar cap a casa —va gosar de dir la formiga. Ja que s’havia animat a parlar, prou que valia la pena d’explicarli clarament la situació.

—Jo viatjo cap a l’altra riba. En realitat estic buscant un lloc millor on viure, però tampoc no sé què hi trobaré —li va dir el rèptil.

—Veuràs, és que no sé què fer, perquè tinc ganes de viatjar i veure món. Però veig que et dirigeixes a l’altra riba, i la mare m’havia explicat que allà hi vivia l’ós formiguer —li explicava ja més tranquil·la la formiga.

La formiga no sabia què fer: d’una banda tenia ganes de veure món i anar fins a l’altra riba, però de l’altra es recordava de la família i tenia una por enorme de trobar-se cara a cara amb l’ós formiguer.

—No sé pas què fer — va confessar a la tortuga.

—Tu mateixa. Això de l’ós formiguer em sembla que us ho expliquen a totes les formigues quan sou petites. A l’altra riba espero trobar-hi coses noves. Si vols venir amb mi, jo t’ajudaré en allò que pugui. Però ja saps que el fet d’arriscar-se sempre comporta un perill. Si vols tirar el teu viatge endavant, caldrà que l’assumeixis amb totes les conseqüències possibles —es va atrevir a aconsellar-li la tortuga—. Ara bé, si vols et torno a la riba d’on venim, no em costa gens.

La formiga va estar rumiant una llarga estona. Fet i fet, sempre havia desitjat sortir de la comunitat on vivia per veure món, i ara en tenia l’oportunitat. Per què no aprofitar-la, si tantes ganes en tenia?

—Ara que he fet una nova amiga, crec que juntes podrem recórrer món.

I la tortuga va continuar nedant cap a la nova riba, i la formiga va romandre plena d’alegria i por alhora sobre aquella closca que la va acollir per iniciar el viatge de la seva vida.