En companyia de la lluna

En companyia de la lluna

[Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Dani Bonamusa]Matrioska [Un conte d’Helena Jubany amb il·lustració de Dani Bonamusa]

La claror envaïa bona part de l’estança. A través de la finestra entreoberta es podia distingir el perfil dels terrats i les antenes de les cases que quedaven just a la banda de mar. La lluna plena, grossa com una xíndria, no deixava reconèixer ni un estel: il·luminava el cel i les escales de darrere de la casa, els dotze esglaons que ella sempre comptava quan els pujava.

No podia dormir. Aquella claror l’enlluernava. Feia temps que havia decidit no posar cortines. I encara que n’hi hagués hagut, a l’estiu, la finestra acostumava a estar oberta de bat a bat.

Feia voltes al llit, a una banda i a l’altra. No podia treures’ho del cap, per més que intentés pensar en alguna altra cosa, més alegre, més agraïda, més banal. Tant era. Allò li retornava.

Com podia haver-li passat una cosa així? Com podia haver matat un home sense proposar-s’ho? Hauria pogut no passar, però va passar.

La nit anterior havia decidit sortir a fer un volt. De vegades, la soledat se li feia insuportable. Tenia ganes de veure gent, de trobar-se algú en aquell local de mala mort on sempre anava quan se sentia així. L’ambient estava molt calmat, aquella nit d’agost, i a la lluna li faltava una C prima per quedar ben curulla.

Es va demanar un whisky i es va quedar a la barra, tota sola. Va intercanviar algunes frases amb el cambrer, que s’estava allà d’esma, fent veure que netejava la barra. Va aparèixer en Narcís.

—On t’havies amagat?, feia temps que no ens vèiem —li va engegar ell.

—Potser ets tu que no t’has deixat veure gaire, últimament —va replicar ella.

En Narcís, un bon tècnic informàtic que feia temps que treballava a la companyia Kramsh, li va explicar la seva última aventureta.

—Saps?, he estat un mes a Amsterdam, de vacances. S’hi està molt bé allà, i hi he vist coses força interessants. Segur que a tu també t’agradaria. Hi havia molt d’ambient, saps?, molta moguda.

“Sí, és clar”, va pensar ella, “no com en aquesta ciutat deplorable, on a l’estiu un se sent més sol que la una”.

No sabia per què, però va acabar convidant en Narcís a casa, a prendre una cervesa. Li va allargar l’ampolla, fresca i regalimant de gotetes d’aigua. Van xerrar una llarga estona; en Narcís es començava a fer pesadet amb el seu viatge a Holanda; de fet, no tenia res més de què parlar.

—Saps?, allà, gairebé tot Amsterdam és com un immens barri xino. Trobes prostitutes sota les pedres, saps? És inevitable. Hi he après moltes coses, allà.

No sabia com podia haver arribat a aquella situació. Només sabia que ell li havia volgut ensenyar, més per força que no pas per voluntat pròpia, totes aquelles coses que havia vist o sentit allà, a Amsterdam. Ella no hi havia pogut fer res.

Quan la va deslligar es va servir ell mateix, amb una confiança que ningú li havia concedit, una altra cervesa fresca i regalimant de la nevera.

—Vinga, no em diguis que no t’ho has passat bé. Les dones sou així, mai no admeteu els vostres gustos.

La porta del darrere era oberta. Ella es va dirigir cap al replà que conduïa a fora, a les escales. Es mirava la lluna fixament i es va sentir encara més sola que no s’havia sentit unes hores abans a casa, sense ningú.

—Vinga, dona —ell l’havia seguit—, tornem-hi, que t’ha agradat.

Ella es va girar envers ell, i a conseqüència de la ràbia continguda li va etzibar una empenta que el va llançar escales avall. De fet, ell havia begut força, aquella nit, i va començar a rodolar una i altra vegada per cadascun dels dotze esglaons, fins que el terra el va aturar. S’havia sentit una trencadissa de vidres. En Narcís va quedar estès de bocaterrosa, amb el braç aixafat per l’estómac. Sota el cos, l’ampolla de cervesa trencada de biaix per la boca s’havia introduït al mig del cos del noi com una espasa.

El noi que sabia tant romania estès a terra, sense vida. Dotze esglaons més amunt, dins l’estança, uns guants negres sobre el llit no feien gens de joc amb la decoració. Ni els guants, ni les cadenes, ni l’assot.

En aquell moment va notar que la lluna era la seva única companyia.