Els cristalls de les terres del nord

Els cristalls de les terres del nord

[Un conte de l’Helena Jubany il·lustrat amb fotos del seu viatge a Cantàbria]

Hi havia algun núvol rúfol al cel que feia que tot s’ombregés durant una estona. De tant en tant, el sol es deixava entreveure i il·luminava la superfície visible amb una llum groguenca clara.

L’espera es feia llarga, allà, en un poblet proper a la capital, on sempre, des de nina, havia viscut la Maria. Pretenien sortir d’hora, però calia acabar d’arranjar els últims preparatius. Coneixia prou bé la Clara. El seu caràcter obert i alegre la feia molt agradable per anar a passar uns quants dies juntes. Volien anar més enllà de les planúries i les estepes, volien endinsar-se en un món nou per a totes dues, veure indrets que mai no havien vist, però que havien imaginat moltes vegades. Volien fer un viatge de lleure que impliqués les mínimes preocupacions i que proporcionés la màxima desconnexió del dia a dia. L’única cosa que preocupava la Maria, i sabia perfectament que hauria de conviure aquells dies amb aquell inconvenient, era la indisciplina de la Clara, la seva falta d’horaris, els seus oblits, la seva alegria de viure cada instant sense pensar ni un moment en allò que podria passar ni que fos cinc minuts després, sense pensar en les conseqüències.

I, sense pensar en les conseqüències, la Clara ja havia sortit de casa, gairebé una hora més tard del que havien acordat, amb la seva furgoneta C15 vella i atrotinada, que havia adquirit en una ocasió per un preu mòdic. La seva primera feina com a interina en un institut del poble de la Maria li havia permès de fer-se amb aquell primer vehicle que per a ella era un símbol de llibertat.

La Clara feia aquell recorregut cada dia per anar a treballar, però aquell matí era diferent. Va enfilar la carretera de revolts, va passar pel costat de les pinedes que li quedaven a la dreta i que tan bé coneixia i va observar els canyars que flanquejaven la riera, que quedava a la banda esquerra de la carretera. Aquell dia, però, era diferent, perquè passaria de llarg aquell paisatge quotidià per anar més enllà del poble, la ciutat, la comarca i, fins i tot, el país on vivia. Era l’inici d’una aventura que feia molts dies que esperava i que en duraria força menys.

A la plaça del poble, la Maria esperava impacient. Tenia unes ganes boges de marxar de viatge amb la Clara, cap a les terres del nord de la península, malgrat que sempre li havia fet una mica de por allunyar-se de casa i fer cap en llocs desconeguts. Li feia respecte sentir la incertesa de no saber com estarien l’endemà, en quin punt del mapa, on dormirien, què menjarien, amb què es trobarien, quin temps faria… Eren tots aquells interrogants que sorgeixen quan escollim iniciar una aventura cap a nous indrets, fora de casa, quan decidim deixar la quotidianitat durant uns pocs dies per aprendre coses noves, sensacions noves, llocs nous…

Mentre la Maria rumiava aquestes cabòries, va sentir el so d’un fre de cotxe vell. La Clara ja era allí, més d’una hora tard, i amb aquella tranquil·litat que la caracteritzava.

—Ja podem acabar de carregar els teus trastets. La resta, ja és tot a punt.

Era evident que no era el millor dia per sortir. S’havia qualificat des dels mitjans de comunicació com el dia clau de l’operació sortida, i realment no estaven pas soles a l’autopista A-7. Ben al contrari, allò era pitjor que un formiguer, i encara els quedaven unes bones hores de camí. El paisatge del Vallès més industrial no era gens agraït a la vista. L’horitzó estava cobert d’una boira bruta que creava una sensació de dificultat per respirar. Durant el camí, la Maria ja s’imaginava els paisatges verds i gratificants d’Astúries.

El Monte Cayo es mostrava davant d’elles enmig d’una comarca relativament plana. Després d’aquell dia incert, començaven a confiar que, malgrat la pana del cotxe que les havia deixades sense vehicle propi, podrien continuar el viatge. El cim arrodonit es perfilava clarament des de l’esplanada on havien plantat la tenda, prop d’una font. I prop de la font, sobre una pedra, un noi esprimatxat estava fent-se una cigarreta. Anava descalç, i en un cantó hi tenia les botes de muntanya que segurament s’havia tret per deixar descansar els peus. Es van saludar, i no es van dir res més.

Havien viatjat en aquell cotxe atrotinat durant tot el matí i bona part de la tarda. Només havien parat una curta estona per rosegar el parell d’entrepans que duien preparats. Havien travessat la Catalunya oest, per les vinyes del Penedès i la depressió de Lleida. El paisatge de Los Monegros era depriment, desèrtic. Hi havia punts en què la terra era gairebé blanca, de tan seca. Apareixien alguns arbres com bolets enmig d’un espai immensament pla, subtilment ondejat. Viatjaven damunt d’un altiplà, enorme, sense fi. No podien adonar-se d’on començava i on acabava, però estava uns quants metres sobre el nivell del mar, malgrat l’ampla i vasta planícia. Els colors ocres, groguencs i marronosos es combinaven amb alguns tons verdosos, més aviat clars. L’únic bri de simpatia que hi van trobar va ser un semicercle que voltejava l’autopista i un indicador que assenyalava el punt concret per on passava el meridià de Greenwich.

De tant en tant, s’entreveia alguna masia que els recordava altres temps. D’aspecte rústic, una casa de pagès era envoltada de camps pràcticament erms, amb piles de bales de palla amuntegades a l’era i un dos cavalls atrotinat al costat de la masia, el qual semblava més una peça de decoració que no pas un vehicle útil per a desplaçar-se. Era la zona emergida de l’altiplà.

A mesura que avançaven per terres de Saragossa, les serralades fosques i esquerpes, ermes sense ni un bri de vida, quedaven al fons, a l’horitzó. L’espai que hi havia entre les muntanyes eixutes i l’autopista es vestia de color verd, prenia forma de prats sembrats, de grups de pollancres aïllats, de camps d’arbres fruiters… també hi havia petits pobles i finques amb masos que vivien a la mercè del riu que franquejava la zona.

A l’alçada de Tarassona es van desviar de l’autopista per agafar la carretera N-122, que les havia de portar fins a Sòria. Havien triat aquell itinerari —Saragossa, Sòria, Burgos, Lleó, fins a Astúries— perquè creien que podrien veure coses més interessants que no pas anant-hi pel País Basc, lloc on ja havien estat diverses vegades.

Havien de fer encara molts i molts quilòmetres, gairebé nou-cents, per arribar al seu destí. Calculaven que aquell mateix dia, al vespre, podrien ser relativament a prop d’aquell punt. A mitja tarda, però, van tenir un petit imprevist, que potser no resultaria tan petit com elles, i sobretot la Maria, es podien pensar en aquell moment. El motor del cotxe va fer un soroll com un espetec. La Clara, que conduïa, va agafar ben fort el volant i va fixar la vista cap endavant. La Maria no sabia ben bé si mirava la carretera o el capó del cotxe, d’on havia sortit l’estrèpit. El cotxe va anar alentint la marxa, de mica en mica, fins que es va aturar. La Clara es va mirar la Maria, que ja feia estona que l’observava amb els seus ulls verd fosc penetrant. La Clara va posar el fre de mà i va aturar el motor. Va sortir del cotxe d’una revolada i va obrir el capó amb l’ajuda d’un drap, per no cremarse. El fum atrapat dins el motor es va anar deslliurant d’aquella presó: es va formar un núvol damunt el cotxe, que desprenia una olor gairebé asfixiant.

La Maria no s’ho podia creure. Encara no a mig camí i ja tenien pana. “Deu ser poca cosa, una peça trencada”, pensava la Maria. Però la Clara, que tenia davant dels ulls aquella desferra fumejant i agònica, d’un primer moment va veure clar que allò era la fi del viatge. Aquell cotxe no li donaria la satisfacció de córrer ni un sol quilòmetre més, almenys amb ella al volant. S’havia quedat sense oli, justament perquè la Clara, en revisar-lo abans de sortir, s’havia oblidat de tornar a posar el tap al seu lloc. L’oli bullent havia saltat sobre el motor lliurement, fins a clavar-lo.

El mecànic d’Àgreda, el poble on el cotxe havia dit prou, els ho va confirmar:

—A aquest cotxe se li ha de fer motor, i em representarà uns quants dies de feina entre que m’envien les peces i faig la reparació. L’única cosa que us puc oferir és un preu no massa elevat pel cotxe vell; encara en podria aprofitar alguna peça.

La Maria tenia la sensació que les seves vacances estaven sobre una corda fluixa que en qualsevol moment es podia trencar. La Clara, en canvi, automàticament va pensar que allò era una bona idea: es podrien vendre el cotxe i, amb el que en traguessin, continuar el viatge amb tren. L’únic inconvenient era com s’ho farien per arribar a una estació de RENFE.

—Si només us preocupa això, no hi ha cap problema —els va dir el mecànic—. Si demà sou ben puntuals, a les set del matí el meu germà us pot portar fins a Burgos, on ha d’anar per qüestions de feina.

Van dormir en una àrea recreativa propera al poble, on hi havia uns camps plans i una font, amb algunes taules i bancs de fusta. Era un bon lloc per a acampar i preparar alguna cosa calenta per sopar. Allà van veure aquell noi esprimatxat, que fumava tabac de picadura i que anava descalç, amb les botes de muntanya al costat. Mentre elles soparen no els va dir res. Les observava a elles i observava el cim arrodonit de la muntanya que es distingia en la foscor, embolcallada amb una nit negra i estelada. Al nord, l’estrella polar indicava el lloc d’arribada.

A l’Hug, el noi esprimatxat, li agradava molt de mirar els estels i identificar les estrelles. De totes elles, l’estrella polar era la que li feia pensar en les seves fites, les diverses fites que al llarg de la vida es podia haver marcat i que, curiosament i gràcies a una gran tossuderia, sempre havia aconseguit tard o d’hora.

Havent sopat, el noi, descalç i fumant una nova cigarreta que s’acabava de fer, es va acostar a les noies.

—Bona nit. Viatjo sol per aquestes terres on he vingut a parar una mica sense adonar-me’n i m’he ferit els peus. No sé si teniu res per curar-me les llagues.

La Maria i la Clara anaven preparades. La Maria s’havia encarregat de fer una farmaciola amb les coses imprescindibles per anar per la muntanya. Va treure esperit de vi i gases i ho va allargar a la Clara. La Clara va ajudar l’Hug a netejar-se bé les ferides, que eren força grosses i envermellides.

Un vell del poble li havia explicat la llegenda d’aquella contrada, a l’Hug, quan ell encara no s’havia adonat de la gravetat de les seves ferides. Li havia contat que els caminants, quan s’acostaven a les terres d’Àgreda, atrets per estranyes visions, s’arribaven fins al peu del Monte Cayo i contemplaven meravellats la muntanya solitària. Durant aquesta contemplació es paraven a pensar i era llavors quan s’adonaven que l’estómac els feia soroll de buit i els peus els feien mal de tant caminar. Per això, molts caminants decidien fer una parada en aquell indret per descansar. Segons la llegenda, aquell qui pernocta en aquestes terres es lleva amb les butllofes curades i les alforges plenes. Aquest era, segons el vell, l’efecte del Déu dels Caminants —significat real de la muntanya—, que procurava per a tothom qui passava per allí. “Els caminants”, li havia explicat el vell, “quan se n’anaven donaven les seves ofrenes i, en el mateix lloc on les havien deixades, hi naixien dolls d’aigua pura”. Fonts com aquella que tenien al davant i que, per als qui es creuen aquestes històries, podria ser el fruit de l’ofrena d’un caminant que havia descansat allí en alguna altra ocasió.

 

A les nou del matí ja eren a l’estació de Burgos. Aquelles terres eren una barreja d’aridesa i vida. En les zones conreables hi havia grans extensions de blat, ja segat a entrada del mes d’agost. Els turons no conreables eren pedregosos, sense pràcticament vegetació, amb la sorra de color ocre clar, tirant a blanquinós. Les bales de palla estaven apilades i distribuïdes per la superfície dels camps, de forma que trencaven la linealitat de l’espai pla o ondulat, i donaven un caire desenfadat al paisatge, menys majestuós però més viu. El viatge va ser planer i el germà del mecànic es va mostrar molt amable durant tot el trajecte.

L’Hug, amb les butllofes ja cicatritzades, s’havia afegit al cotxe que portaria les noies a Burgos. De fet, ell també tenia la intenció d’endinsar-se a les terres de nord enllà, on tenia un objectiu molt clar. Per això va decidir anar a cercar el tren que el portaria fins a Oviedo, juntament amb les noies. El tren del matí, de les 6:48 h, ja havia sortit; per tant, haurien d’esperar el de la tarda, que sortia a les 15:16 h i arribaria a Oviedo a les 19:33 h.

Mentre esmorzaven en un bar de l’estació, l’Hug va explicar a la Clara i a la Maria el seu interès per viatjar a Astúries. Ja hi havia estat alguna altra vegada, però aquest cop tenia un objectiu que l’inquietava i que volia assolir fos com fos: estava cercant una pedra vermella, per a ell, molt valuosa. Es tractava d’un mineral semipreciós que es deia fluorita. N’havia estat buscant en altres indrets, com al País Basc, Castella i Lleó i Andalusia, però mai no n’havia aconseguit ni un bocí. Només n’havia vist de color verd o groguenc. Ara, es dirigia cap a un dels jaciments més importants de la península Ibèrica, el poble costaner de Ribadesella. Les noies no tenien gaire clar a quina zona volien passar les vacances. Potser anar a la costa era una bona idea per estar-s’hi uns quants dies de relax i platja. A més, la recerca de l’Hug les havia encuriosit, sobretot la Maria. Què tenia d’especial aquella pedra?

Van ser més de quatre hores de viatge amb tren. Van esbiaixar Castella i Lleó, passant per Palència, Sahagún, Lleó, fins a Oviedo. El paisatge de Castella no va variar gaire respecte del que havien vist a Sòria i Burgos. Només després de traspassar la capital de Lleó es va produir un canvi. De lluny es començaven a deduir unes formes ondejades, una ombra muntanyosa que els ajudava a imaginar com serien les terres del nord, desconegudes per les noies i plenes de misteri per a tots tres joves. De mica en mica, es van anar introduint en el sistema muntanyós del massís occidental, Somiedo, que de lluny tenia un to negrenc, i, a mesura que s’hi acostaven, anaven distingint les diferents gammes del verd, fins a arribar al groc, i del marró, fins a esdevenir negre. Tan negre com el túnel que van travessar i que els va introduir en un altre món. En sortir-ne, l’únic paisatge possible era el de la imaginació. Totes les muntanyes i les valls, les faldes i els rius van quedar completament coberts d’una boira espessa, que no permetia veure res a través del vidre de la finestra. La boira no es va esvair una mica fins ben bé arribar al nucli industrial, un cop travessat tot el massís.

Ja eren dos quarts de vuit quan van arribar a la capital del Principat d’Astúries. Se’n van informar: per arribar a Ribadesella calia agafar un autobús de l’empresa Alsa que sortia a dos quarts de nou i els podia deixar al lloc on anaven a les deu tocades. Van aprofitar aquella hora d’espera per menjar alguna cosa per sopar.

L’autobús va fer el recorregut Oviedo-Arriondas-Ribadesella. Era sorprenent la verdor de la superfície sinuosa i fresca dels camps de gespa o de blat de moro, que no feien pensar que a pocs quilòmetres hi havia la immensa mar cantàbrica. Aquest aspecte del paisatge tampoc no donava cap idea dels penyasegats que resseguien bona part de la línia que separa l’aigua salada de la terra ferma. Quan l’autobús els va deixar a Ribadesella, un poble típicament turístic, ja era tard i començava a fosquejar. Van caminar una hora ben bona per la carretera, en direcció a Gijón, i es van desviar cap al poble de Barredo fins a arribar en un càmping d’aspecte acollidor, molt proper a la platja de la Vega. Hi van passar la nit.

El senderol que conduïa a la costa tenia un aspecte francament selvàtic.

Quan la Clara i la Maria es van llevar, l’Hug no era al seu sac. El cel estava tapat, amb enormes núvols de formes arrodonides que s’acostaven a la costa provinents de la serralada. Van esmorzar i van agafar el camí de la platja. El senderol que conduïa a la costa tenia un aspecte francament selvàtic. Sortia paral·lel al càmping i a un rierol modest que tenia un to marronós, potser per l’efecte del plugim que havia caigut durant la nit. A banda i banda del riu, la vegetació les feia sentir en un altre continent. El sotabosc era molt poblat. Hi havia falgueres, cues de cavall espigades, esbarzers entortolligats amb altres arbustos i una planta de flor taronja que espurnejava de color tot aquell enrenou de fulles i tiges. I la vegetació s’alçava, amb arbres altíssims, sobretot eucaliptus que donaven un caire exòtic al senderol. Els eucaliptus, amb els seus troncs escardalencs, es veien envaïts per unes heures entremaliades que des del terra anaven guanyant terreny cap al cel i vestien els troncs prims dels eucaliptus i de qualsevol altre arbre que hi convisqués, ja fos un faig o un plàtan. Alguns troncs secs i allargassats arrencats pel fort vent i el temporal d’altres èpoques de l’any donaven un toc feréstec al paisatge. Fins i tot el caminoi quedava entretallat per aquest fenomen provocat per la natura i que els permetia tenir una visió horitzontal de tota la llargada que podia assolir un arbre aromàtic com aquell.

Només calia resseguir el camp fins a un lateral i tornava a sorgir un caminoi que conduïa fins a un petit turó.

Les dues noies no podien imaginar que a uns tres-cents metres els apareixeria una platja esplendorosa, flanquejada per abruptes penya-segats verds, amb la vora irregular que deixava marcada l’escuma de les onades llunyanes i vives que feien respectar aquella immensa mar cantàbrica. El paisatge més espès es va anar aclarint en arribar a una pomereda. Només calia resseguir el camp fins a un lateral i tornava a sorgir un caminoi que conduïa fins a un petit turó. Des d’aquella posició, es veien dues estaques a banda i banda del caminoi en el mateix punt en què s’acabava la visibilitat. Un crit greu i estrident les va alertar. Tres ocellots negres les observaven des de les estaques. A mesura que s’hi acostaven, els cautelosos corbs, un per un, van anar alçant el vol i tornaren a aterrar en una horta que quedava a la dreta del camí. Des d’allà, les continuaren observant. En traspassar les estaques, ja solitàries, van albirar la immensitat del mar, conegut i alhora desconegut per aquelles noies.

La sorra de la platja era molt fina, i aviat quedava endurida per la humitat que desprenia el rompent

La sorra de la platja era molt fina, i aviat quedava endurida per la humitat que desprenia el rompent, que amb la marea alta podia arribar fins molt a prop de les quatre cases que van vorejar. En aquella hora, però, la marea era prou baixa i van caminar en direcció est. Van arribar fins al final de la platja, on la soscavació de la roca per l’embat era una formació que combinava calcàries i dolomies, a la qual se sobreposava una successió rítmica de calcàries i margues. Enmig de l’esvoranc, la Maria va distingir, gairebé per casualitat, una marca que es podria ben bé dir que era una petjada de dinosaure: se’n perfilaven perfectament els tres dits punxeguts d’una pota. Més tard van saber que allò eren terres de dinosaures i que hi havia petjades d’aquests éssers que visqueren durant el mesozoic en tot el tram costaner que anava des de Gijón fins a Ribadesella. I no només els dinosaures havien deixat constància de la seva existència en aquella zona, feia milions i milions d’anys. També hi havia existit una fauna rica i variada poc imaginable actualment, com cocodrils, tortugues i rèptils voladors.

Al migdia, al càmping, on havia reemprès el plovisqueig que els havia acompanyat durant la nit, la Clara i la Maria van poder explicar les seves descobertes a l’Hug, que tampoc no havia perdut el temps. L’Hug també s’havia acostat a la platja, on hi havia una caseta blanca amb un petit jardinet i un cartell visible a la porta on deia: “Sell and exchange minerals”. Era la casa d’un autèntic comerciant de minerals, que havia advertit l’Hug que a la costa difícilment trobaria cap bocí de fluorita, ja que els jaciments existents estaven molt explotats.

—Aquí et costarà molt trobar pedra bona. De fluorita vermella, és pràcticament impossible de trobar-ne. Els avis de la zona parlen de l’existència d’un cristall vermell, però diuen que és una pedra sagrada. Pocs han gosat buscar-la, i ningú no n’ha trobat el rastre —li va dir el comerciant.

La tarda de pluja, l’Hug se la va passar estudiant meticulosament el mapa. Astúries era una zona muntanyosa per excel·lència. Allò que l’havia fet més famosa eren els Picos de Europa, dividits en tres massissos: l’occidental o El Cornión, el central o Los Urrieles i l’oriental o Andara, que era el menys espectacular.

—Covadonga és un lloc sagrat —va comentar la Maria.

—Sí, però és excessivament turístic. L’única cosa sagrada actualment per a la gent d’allà és fer peles amb els souvenirs —va rebatre la Clara.

Les noies tenien raó. Per això l’Hug es va centrar en el massís occidental, on hi havia Covadonga. A la part més turística no hi trobarien res, és clar. Però… l’Hug va trobar un lloc interessant per a explorar. Tenia un mapa antic, on figurava una cova integral que se suposava que connectava directament amb la Santa Cueva, el centre neuràlgic i religiós de Covadonga. El comerciant li havia donat una pista —trobaria el que buscava en un lloc sagrat— i el mapa li’n donava una altra. Els mapes posteriors a aquell no marcaven la cova, però potser, simplement, n’estaven camuflant l’existència. L’endemà partirien cap a aquella zona. Les noies tenien curiositat, i també volien continuar per fer aquell camí.

Es van llevar aviat. A les 9:10 h ja eren a Ribadesella per agafar l’autobús que els portaria a Cangas de Onís, fent transbord a Arriondas. A tres quarts de deu començaven a caminar en direcció sud, fins a trobar la bifurcació entre el riu Sella i el Dobra. Van agafar el camí que vorejaria el Dobra. L’inici de la ruta era majestuós. Un pont romà amb el terra empedrat els va fer pensar, pel desgast de la pedra, que moltes generacions i, fins i tot, civilitzacions havien caminat per allí. El camí era més alçat que el riu i l’anava seguint en paral·lel. Al cap de pocs minuts, el viarany s’apartava una mica del riu i els en separaven uns camps verds i puntejats de flors grogues —dents de lleó— i d’arbres fruiters distribuïts de forma irregular. Els camps no eren accessibles als caminants. Eren propietat de petits masos o casones que es protegien mitjançant tanques de filferro o bé esbarzers carregats de móres encara vermelles; els faltaven ben bé uns quinze dies o tres setmanes per madurar i assolir aquell gust dolç i la textura melosa. Passat aquest tram, el camí retrobava el riu i es convertia en un caminoi estret i cobert a banda i banda de la vegetació pròpia de la zona fluvial. A partir d’aquest punt, veure el riu i la seva evolució era tot un espectacle. El riu s’estrenyia i s’eixamplava al seu lliure albir, i al de les muntanyes i roques que l’encanonaven; tenia trams ràpids, cascades, corrents… i zones calmades, embassades, tolls en què l’aigua feia un petit descans.

L’Hug sabia que en aquell lloc havia d’estar atent. Calia trobar l’entrada d’una cova que li permetés el primer pas cap al tresor que buscava. El caminoi es va enfilar per un pedrís que feia unes escales. Al mig del pedrís, a l’esquerra del senderol, va aparèixer una boca de cova que no arribava a fer un metre d’alçada per uns vuitanta centímetres d’amplada. A l’Hug se li va posar cara de satisfacció. Però no seria tan senzill com es pensava. La vella topografia que tenia indicava que per aquell indret hi havia una cova que connectava amb Covadonga. Va fer aturar la Clara i la Maria, que anaven ben distretes observant espiadimonis i parelles de papallones de mil colors subtils que festejaven de vol en vol. Veure aquells animalons voladors era per a elles un dels grans plaers de la natura, una mostra de vida intensa però efímera.

L’Hug va preparar el material per endinsar-se a la cova. Va demanar a les noies que es quedessin a fora i que entressin si ell les avisava: si veia que trobava res que valgués la pena, faria un crit. Les noies van esperar, tot vigilant les motxilles. Mentrestant, l’Hug s’hi va introduir uns quants metres, però no veia cap pas clar. Gràcies al carborer que duia encès, va anar examinant la poca superfície del receptacle, però no trobava cap forat, cap foradet, cap indici que per allí hi pogués haver el seu tresor amagat. Al cap de tres quarts d’hora va desistir i va sortir decebut.

—Què? Has trobat alguna cosa? —li va preguntar la Clara.

—No res, això és una falsa cova. No deu ser aquí — va respondre l’Hug.

Van continuar pel caminoi. L’aigua del riu s’anava fent menys accessible, el camí anava agafant alçada fins que finalment es va separar de nou del riu i va travessar una esplanada de falgueres. A pocs metres va aparèixer una olla d’aigua rodona i fonda: era la Olla de San Vicente. Malgrat que el cel estava enteranyinat, feia xafogor. La Clara i la Maria no s’ho van pensar dues vegades: es van treure la roba i, nues, es van ficar dins l’aigua, que era fresca i cristal·lina. Semblaven dues xanas precioses, aquelles fades que habiten als rius, als llacs i a les coves, i que generalment són benèvoles. Les cabelleres d’ambdues, negra brillant la de la Maria, ataronjada i ondejada la de la Clara, que feia joc amb els seus ulls color de mel, eren pròpies de les nimfes de qui tant es parlava en aquelles contrades. Les gotes d’aigua lliscaven pels seus cossos joves i les seves pells fines i clares.

L’Hug es mirava l’escena mentre es feia un altre dels seus cigarrets, però els seus ulls anaven més enllà de les noies, a pesar de la seva bellesa. El noi tenia la ment bloquejada. L’únic que el preocupava era trobar una altra cova. Després del bany, a elles se’ls va obrir la gana i van menjar pa amb formatge i embotit. L’Hug va menjar poc, no tenia gaire gana.

De tornada, van desfer el camí que havien fet. Però així que hagueren passat de llarg la falsa cova, l’Hug, que continuava revisant totes les possibles obertures, va veure un foradet allargat a la paret. No feia més de mig metre d’amplada i uns pocs centímetres d’alçada, els justos perquè el noi entrés arrossegant-se en aquella estranya gruta. Al cap d’uns quants minuts les noies van sentir com les cridava perquè hi entressin. Potser havia trobat alguna cosa. La Clara i la Maria hi van entrar. La Clara anava al davant i la Maria al darrere. Es van introduir a la cova, tota fosca. Es van arrossegar pel conducte fins que van sortir en una galeria. Ho van veure perquè la llum del carborer de l’Hug il·luminava l’estança. Allò era màgic. La Maria mai no havia vist una galeria per dintre. Es va quedar meravellada de la multitud de formes que feia la roca que les acollia i es va espantar per una mena de fressa que se sentia uns quants metres més endins. Van caminaruna estona, tots junts. Aquella podia ser l’entrada a la cova integral, creia l’Hug. Per l’aspecte de tot allò, la galeria havia de tenir molta fondària. L’excursió, però, es va acabar abans que no s’esperaven. El terra era moll, i el nivell de l’aigua anava creixent cada cop més fins a convertir-se en un llac subterrani. L’Hug va tirar una pedra uns quants metres enllà i aquesta es va submergir fins ben avall. A l’altra banda del llac possiblement hi havia un passadís que els podia portar a l’interior, fins a l’altre costat, però no tenien ni el temps ni els mitjans per prendre un risc d’aquella magnitud. L’Hug volia assolir el seu somni, però no pas arriscar la seva vida.

Van dormir en una caseta que hi havia al costat del pont romà de l’inici del camí

Van dormir en una caseta que hi havia al costat del pont romà de l’inici del camí. Els amos de la casa els van donar permís perquè s’instal·lessin al paller de la casa. L’Hug pràcticament no parlava, únicament tenia la mirada fixa en el tros de paper amb símbols que li indicava en quin punt es trobava i què hi havia en aquella zona, quines coves podia trobar. La Clara i la Maria s’ho passaven d’allò més bé comentant les novetats del dia: l’excursió pel riu, el bany a l’estany, l’entrada a la cova… El contacte amb la natura les revitalitzava. A la Maria li agradava d’explicar històries, sobretot les relacionades amb aquella contrada.

—T’imagines que de cop i volta, en la foscor, hagués aparegut el cuélebre —deia la Maria.

—Quina història t’inventes ara? —va respondre la Clara—. Què és això del cuélebre?

—Doncs el cuélebre és un ésser allargat, com una serp, i amb el cos ple d’escames. Té cap de drac i es desplaça mitjançant les seves ales, semblants a les de les ratapinyades, però d’unes dimensions descomunals. Normalment habiten a les coves i als boscos. Són guardians de grans tresors, els agrada d’encantar les donzelles boniques i devoren sense compassió el bestiar i els homes. De fet, són capaços de matar amb la mirada. Expliquen que una vegada, a La Robellada —terme municipal d’Onís—, en una font, que a partir de llavors s’anomenà La Fuente del Cuélebre, hi havia diversos veïns. Tot d’una, van sentir una veu greu i profunda i tots van perdre la set de cop i van fugir corrents. Molts creuen que aquella era la veu del cuélebre, mentre que d’altres justifiquen el fet explicant una història més probable, encara que no tan imaginativa. Diuen que en un indret proper i més elevat hi ha El Pozu la Cojita, on els veïns llançaven els gossos per no sacrificar-los. Els gossos llançats allà buscaven per tots els racons la manera de sortir-ne i aquell forat els conduïa a prop del mar, a l’alçada de la font, on es posaven a bordar. Els veïns de la zona tenen costum de llançar carn al pou, perquè creuen que d’aquesta manera els gossos sobreviuen i els poden atribuir aquell soroll. Així, poden evitar de creure en l’existència del temut cuélebre.

La Clara no se’n creia ni un bri d’aquelles històries, però li agradava escoltar-les, l’entretenien. La Maria tampoc no se les acabava de creure, però li encantava explicar-les i escoltar com les hi explicaven. Abans d’iniciar el viatge, s’havia informat una mica de la mitologia asturiana, i ara fruïa compartint amb els companys aquelles fantasies. Tot sovint pensava que li hauria agradat escriure ella mateixa aquelles històries imaginàries, expressar-se lliurement. Tanmateix, mai no havia gosat d’escriure ni una línia. No se sentia prou segura, prou capaç d’iniciar una aventura literària com aquella. Finalment es van adormir. L’Hug va estar una estona més rumiant i remirant el mapa.

Malgrat que el cel estava ennuvolat i que queia un plugim que no semblava que hagués de parar, els joves van agafar l’autobús de les 11 en punt del matí que sortia de Cangas de Onís i els portaria a Arenas de Cabrales. L’Hug havia convençut la Clara i la Maria que un dels llocs sagrats, no pas per la religió, sinó pels alpinistes i sobretot pels escaladors, era el Picu Urriellu, el cim més emblemàtic de la zona. De fet, era el pic més inaccessible dels Picos de Europa, i havia assolit el sobrenom de “muntanya assassina” per les moltes vides d’escaladors que s’havia endut quan havien intentat coronar-la. Havien de desplaçar-se al massís central. Van passar per diversos pobles que tenien un caire rural: Corao, Benia, Robellada, Carreña, fins a Arenas de Cabrales, on van arribar a les dotze tocades. A partir d’allà, haurien de caminar fins al poble de Sotres, on s’accedia per una carretera plena de revolts i de túnels, que vorejava primer el riu Cares, fins a Puente Poncebos, i després el riu Duje. A la seva dreta quedava la Peña Main, un pic d’uns 1600 metres d’alçada, que van anar resseguint durant tota la tarda. Van arribar rebentats al poble, on van decidir menjar calent i dormir tou en un dels dos albergs que hi havia a Sotres. Havien caminat disset quilòmetres, parant ben poques vegades per menjar i beure una mica. L’endemà els esperava la pujada fins a la base del Picu Urriellu; haurien de superar un desnivell de mil metres per arribar al refugi. Necessitaven descansar bé si volien arribar-hi.

Un glop d’aquella aigua fresca era el millor regal que els podien oferir. L’ascensió havia estat dura, tot i que no tant com s’havien esperat. Sortiren ben de matí de Sotres i s’aproparen fins als hivernals del Texu. Allà s’iniciava el camí ample i zigzaguejant del coll de Pandébano. Hi havia un joc de boires calitjoses i atapeïdes que es desplaçaven contínuament per la línia que separava la falda verda de les muntanyes de la zona rocallosa, més elevada. El camí feia força pendent, però en una hora llarga van ser al capdamunt del coll. En aquell punt de la ruta, la vegetació era força baixa, de falgueres i altres arbustos i flors dels marges. Hi havia bestiar, sobretot vaques, que mastegaven incansablement l’herba dels prats. El camí es va anar estrenyent fins a esdevenir un caminoi de mig metre d’amplada a partir del refugi de la Terenosa. L’entorn va anar variant. Era curiós que els boscos no fossin de coníferes, sinó de fagedes que cobrien tot el rost com un mantell. El verd de la vegetació es començava a combinar amb amples parets de roca que mostraven al caminant les marques allargassades i enclotades que havien deixat les llàgrimes de les pluges i del desgel. La roca càrstica i grisosa es deixava modelar per l’aigua que en diferents èpoques de l’any hi corria. Bona part del camí era més aviat planer que no pas costerut. Mantenien l’alçada i n’anaven guanyant, molt a poc a poc, gairebé sense adonar-se’n. Ja portaven dues hores i mitja caminant quan van assolir el coll Vallejo, a partir del qual el paisatge es feia més impressionant. El pas estret que permetia superar un esperó era realment vertiginós, tot i que la boira no deixava veure el fons de la vall. El verd de les plantes anava desapareixent, per fer pas a la roca calcària majestuosa que donava forma a tot el voltant muntanyós i que caracteritzava també les fondes valls curulles de  edres i pedretes que davallaven per les tarteres. Quedaven dues hores de marxa. El camí va iniciar un seguit de ziga-zagues en el tram més costerut. Sobrepassat un gros pedregar, unes zones encara prou verdes acollien ramats de cabres que pasturaven en calma, i que eren la clau de l’elaboració del formatge cabrales, joia gastronòmica d’aquell indret. Allí van fer una parada; havien de racionar l’aigua, ja que no en trobarien fins a arribar al camp base, al refugi.

A la sortida, tots tres s’havien proveït d’aigua, però el nivell de les cantimplores anava baixant a cada nou glop de vida que anaven necessitant. Després del descans, van abordar l’ascensió més dura. El paisatge es va anar transformant en un autèntic caos de roca. Les immenses pedres que hi havia a banda i banda del senderol feien feredat. Només d’imaginar com podien haver arribat fins en aquell punt de la falda de la muntanya posava la pell de gallina. Ja faltava poc. Aquelles pedres feien pensar que alguna vegada, fa molt i molt de temps, podrien haver format part del gran monòlit que volien aconseguir. Finalment, es va veure el refugi, al capdamunt del camí, just a la base del Naranjo de Bulnes, nom turístic del Picu. Una font perfectament condicionada donava la benvinguda als caminants, que ja no s’havien de preocupar per beure el glop just per refrescar la boca. L’aigua cristal·lina rajava a dojo d’aquell sortidor que convidava a la vida. Davant d’ells es presentava imponent la paret oest del Picu, la paret que s’havia fet famosa pel seu to ataronjat quan hi tocava la llum de la posta de sol, i que ara només podien deduir, perquè una gran massa de núvols envoltava aquell monument que havia esculpit la naturalesa.

L’Hug solament va necessitar un parell d’hores per descansar una mica i menjar alguna cosa. La resta del dia se’l va passar inspeccionant tota la zona per trobar algun forat prometedor, alguna vulva creada per l’erosió de la muntanya. Va voltejar tot el diàmetre de la immensa roca. La paret nord era la més accessible, però no per això segura del tot. Va grimpar una mica. A sota li quedava un jou —un gran forat entre muntanyes—, d’una profunditat considerable. Veia, no gaire amunt de la paret, una bretxa que podia ser el seu objectiu.

 

La Clara, la Maria i l’Hug es dirigien cap a la cova. Havien dormit bé, al refugi, i anaven ben alimentats. Els esperava un dia dur de recerca i curiositat entre estalactites i estalagmites. L’entrada era força senzilla. Davant de tot anava l’Hug, amb el carborer encès. El seguien la Maria i la Clara. En cert punt de l’ampla galeria es van aturar: hi havia un passadís estret que prenia una nova direcció, muntanya endins. L’Hug hi volia entrar: la fluorita, sobretot la vermella, es trobava en racons insospitats de les cavitats més fondes, i ell tenia un pressentiment. Van decidir que la Clara es quedaria en aquell punt, aguantant el cap d’un cordill que l’Hug sempre duia per si de cas. Era important que no es perdessin, i aquell cordill llarg, d’uns tres-cents metres, seria el seu guia per al retorn. La Maria i l’Hug es van introduir a l’estret passadís. Havien d’anar mig ajupits, fins i tot hi havia trams en què anaven a la gatzoneta. Van superar els tres-cents metres que tenia el cordill, però l’Hug volia continuar.

—Si caminem un tros més, no ens perdrem. Això està controlat —va dir el noi.

Van continuar un tram més, fins a sortir a una nova galeria. El brogit de l’aigua produïa certa intranquil·litat. Davant d’ells va aparèixer un llac, que semblava que tingués prou profunditat. L’Hug, que no parava d’observar tots els racons, va localitzar, inscrustada a la paret, una porció de pedra diferent de la resta. La seva textura era fina i les puntes dels seus dits van anar resseguint unes figures geomètriques perfectes en forma de cubs cristal·lins. Amb el llum del carborer va identificar una lluïssor vermellenca. Era just el que buscava. Va treure el piolet que duia a la motxilla, i una mica nerviós va picar els contorns d’aquella joia que acabava de trobar. En el mateix instant en què el roc es va desprendre de la paret, la Maria i l’Hug van sentir un terrabastall. Tots dos es van espantar, gairebé tremolaven. Aquell soroll havia produït una mena d’eco en tota la cavitat, que l’havia fet més monstruós encara del que podria haver estat en realitat.

La Maria, malgrat el seu temor, es va asserenar. Certament, s’imaginava el pitjor. Amb un to de veu trencat i un xic histèric, va dir:

—Corre, Hug. Encenguem els frontals i dirigim la llum sobre la superfície del llac.

Tot i no entendre la raó d’aquella ordre, l’Hug va reaccionar immediatament. Ell no tenia cap idea millor. La llum es va reflectir en l’aigua gèlida, i uns segons després es va sentir de nou un terrabastall, més fort encara que el que havien sentit uns instants abans. Un núvol de fum va sorgir d’una pila de pedres esmicolades que semblaven el producte d’un esllavissament i que quedava a la seva esquerra, a la riba del llac subterrani. El fum es va anar esvaint, i els nois s’hi van acostar. Davant d’ells, entre la pila de roca, descansava un esquelet llarg i prim amb una mena de membranes —possiblement havien sigut ales—, que es podien deduir a la meitat superior d’aquell cos amb el cap allargassat al qual s’unia una dentadura prominent.

—No n’estic del tot segura, però crec que hem mort el cuélebre! —va dir la Maria amb un deix d’emoció i alegria alhora—. L’única manera de liquidar el monstre era fent que s’emmirallés ell mateix. I ho hem aconseguit.

Van emprendre el camí de retorn precipitadament. Ja tenien el que volien; la por se’ls havia ficat dins el cos, i calia sortir d’allà al més aviat possible. Van recuperar el fil que havien deixat uns metres enrere, a l’interior del passadís. Quan van arribar al punt on havien deixat la Clara, no hi era. Sí que hi era, però no la van veure fins al cap d’uns segons, arraulida en un racó, gairebé petrificada i tremolant. La van tocar; estava gelada. Havia agafat fred i no es podia moure. L’Hug i la Maria la van estar refregant una bona estona, fins que va tornar a recuperar la temperatura corporal.

En sortir de la cova, el sol es va reflectir en el tros de pedra que l’Hug havia arrencat de l’interior. Per sorpresa d’ell, el to vermellós que havia identificat a dins ara es veia clarament d’un color porpra preciós. No era exactament el seu objectiu. La roca vermella tenia una energia més potent; però no volia desestimar aquella troballa que tant li havia costat d’aconseguir. Potser el cuélebre havia estat seguint les seves petjades, per custodiar aquell tresor preciós; potser havia aprofitat la soledat de la Clara per encantar-la com a tantes altres noies boniques. Potser havien emmirallat el monstre, i per això ara eren vius. O potser, simplement, els nois s’havien salvat d’unes esllavissades subterrànies i l’esquelet només era les restes d’algun rèptil volador prehistòric; i la Clara podia haver agafat fred d’estar allà, quieta, esperant el retorn dels companys.

Fet i fet, al final del viatge el nuberu, aquell gegant malèfic que viu als núvols i amb qui havien conviscut tots aquells dies, els havia concedit una treva. Diuen que és un ésser que, provinent d’Egipte, s’encarrega de provocar tempestes i pedregades amb l’aigua que extreu del Nil. Des del refugi van poder contemplar una posta de sol preciosa. L’absència de núvols els va permetre de veure una cara oest del Picu d’un color ataronjat càlid, com els cabells de la Clara, com aquells ulls color de mel, que ara tenien una brillantor especial.